Reflexió: Les rebequeries

A l'Hora del Cafè va sorgir el tema de les rebequeries, ja que és una situació que ens incomoda i de vegades ens costa reconduir.

A continuació teniu dues reflexions que potser us poden ajudar.

Les rebequeries i l’afirmació personal   

El procés de maduració personal va acompanyat d’un procés progressiu d’afirmació que té moments àlgids en les diverses etapes evolutives. Un d’aquests primers moments crítics és el pas que marca el final de l’etapa de bebè cap a la d’infant més independent, amb força capacitat i, sobretot, necessitat d’autonomia. Aquest pas podem dir que es dóna entre els 2-3 anys de vida.

Ens adonem com necessiten de fer les coses per elles soles les criatures d’aquestes edats? Captem la satisfacció i “l’orgull” que senten quan aconsegueixen coses per elles mateixes?

En aquest moment de la vida, les criatures perceben, per primera vegada, que són persones independents, separades de la mare, i això els produeix a la vegada satisfacció i por. Els produeix la necessitat d’afirmar-se per sentir-se amb capacitat de sortir-se’n sense els adults i vèncer la por de saber-se dèbil i sol davant la vida.  La possibilitat d’afirmació li ve per dos camins: el de l’autonomia (menjar i dormir sol, vestir-se, rentar-se, decidir allò que pot decidir...), que va en el sentit del progrés i els augmenta l’autoestima, o el de l’oposició a l’adult.
Ens adonem que a mesura que permetem que les criatures siguin més autònomes disminueixen les conductes d’oposició?

Les rebequeries són conductes freqüents en aquesta etapa crítica, manifestació del malestar de nenes i nens per la gran quantitat de frustracions que experimenten en aquest moment de les seves vides: volen fer coses per elles mateixes i sovint no poden o no els deixen. Estan jugant, i els fan plegar (passen de ser un personatge poderós en el joc, a ser l’últim “mico” de casa...), volen fer una cosa i els obliguen a fer-ne un altra.
Sabem entendre les dificultats diàries que es van trobant les criatures de 2-3 anys? Som capaços d’empatitzar amb els seus sentiments de frustració?

Quan un infant fa moltes rebequeries cal analitzar si no se li està permetent desenvolupar les seves capacitats d’autonomia, si se l’està tractant com si fos incompetent per aprendre, en definitiva, si no se l’està “ofegant”. Les criatures sanes i que tenen força es rebel·len contra això perquè els hi és vital per créixer, de la mateixa manera que es rebel·len si se’ls lliga perquè no es belluguin. L’autonomia és una necessitat.
Donem opcions per a què l’infant decideixi sobre allò que està “al seu abast”? Permetem que faci allò que pot aprendre a fer?


Per ajudar l’infant a sortir de la rebequeria, no es tracta de deixar de posar límits per evitar el conflicte, sinó més aviat actuar de forma que puguin recuperar la tranquil·litat (Manifestar que entenem que estan enfadats però no quedar-nos-hi “enganxats”. Separar-se de l’infant i anar-lo a “rescatar” si per ell sol no sap recuperar la calma; mantenint la calma i transmetent-los la confiança en que es “recuperaran”). Les rebequeries no són cap tragèdia, són el punt de partida per l’aprenentatge de la tolerància, a la frustració: un aprenentatge bàsic pel benestar personal i la convivència.
Com afrontem nosaltres les pròpies frustracions? Hem après a tolerar-les o “perdem els papers”?

Les criatures d’aquestes edats no ens “prenen el pèl”; no tenen la capacitat intel·lectual per fer-ho. El que sí fan es provar, que és la seva manera natural d’aprendre; i repeteixen aquelles conductes que els donen “bon” resultat. Si plorant i rebequejant obtenen allò que volen, aprenen a fer-ho per aconseguir el que desitgen. Si les rebequeries no desencadenen canvis d’opinió en els pares, es queden en allò que genuïnament són: expressions de ràbia, de sentiments d’impotència... D’aquesta manera es permet que l’infant vagi elaborant estratègies i recursos per reconduir la manifestació dels seus sentiments i emocions de forma més “civilitzada”.
Permetem que les criatures vagin trobant la seva manera d’autoregular-se?

THIÓ DE POL, CARME (2003). Entre pares i fills

La disciplina (una paraula que ha anat desapareixent de llenguatge habitual dels pares) està vinculada a l’ensenyament i al procés d’adaptació social i cultural de nens i nenes a la societat. També està relacionada amb l’aprenentatge de l’autodomini i amb desenvolupament  del sentit de la responsabilitat. La disciplina no té sentit si no va encaminada a aconseguir una autodisciplina.

El primer pas en la disciplina dels nens i nenes molt petits és determinar la necessitat i la raó que hi ha darrere de cada comportament. La disciplina no té  per què comportar duresa i es pot (i cal) administrar-la (com tot) amb afecte i flexibilitat. (...)

Els fills han de tenir sempre clara l’opinió dels pares, ja que els serveix de punt de referència. Però cal tenir cura de no confondre el comportament amb els sentiments que provoca, i la reprovació d’anar adreçada a la conducta i no al fill. Aquesta és una actitud a vegades difícil de mantenir però necessària, perquè els fills necessiten sentir-se estimats i acceptats malgrat els seus errors. Serà precisament aquest estimació i aquesta acceptació les que segurament els faran reaccionar i esmenar la seva conducta. (...)          

Els infants modifiquen les seves conductes en la mesura que afronten i superen els conflictes. I superen els conflictes en la mesura que entenen la causa que els provoca.

Els pares, amb la seva conducta, poden ajudar a resoldre o agreujar els conflictes. Les conductes evasives, destinades a desviar l’atenció per eludir el conflicte, creen insatisfacció en les criatures, ja que en no satisfer les seves necessitats d’afecte cada vegada volen més i més i mai no estan satisfetes. (...) Intentar compensar les frustracions, els disgustos o els problemes a base de joguines té l’enorme perill d’afavorir la formació de personalitats insatisfetes, d’actituds consumistes.

Hi ha pares que recorren a conductes moralitzadores: “tan gran i encara...”, “no et fa vergonya...”, “tan que t’estima i tu li fas...”. Però aquestes conductes consisteixen a culpabilitzar i no pas a comprendre el problema ni a resoldre’l. Els sentiments de culpabilitat són un obstacle per a la resolució dels conflictes perquè identifiquen el problema amb la persona, i això només porta a actituds fatalistes, d’impotència, e perpetuació del conflicte. (...)

Un altre tipus de conductes reactives són les respostes agressives dels pares: bufetades, amenaces, crits. Amb la conducta agressiva dels pares, les criatures aprenen que només els après, els adults, poden agredir, però no que no s’ha de ser agressiu.(...) La bufetada, a més de ser abusiva, és antieducativa perquè prioritza explícitament la força i empeny l’infant a actuar per por, per evadir-la; quan desapareix la possibilitat de rebre, continua fent com abans.

Les criatures tenen una gran habilitat per fer perdre els estreps als pares, especialment aquelles que s’han habituat a enfrontar-s’hi, i és possible que a més d’un se li escapi la mà. Això és comprensible, però mai justificable. Cal que els pares trobin altres maneres de manifestar el seu empipament i de descarregar la tensió acumulada. (...)

En el pol oposat, les actituds permissives, de poc control, d’escassa exigència i poc interès per l’exercici de la independència i l’autonomia, encara que vagin acompanyades d’afecte, propicien la manca de maduresa, la dependència, una minvada capacitat d’autocontrol, inseguretat i desconfiança.