Aquí teniu una petita reflexió per anar-hi pensant.
Actituds dels pares que afavoreixen el son dels fills - CARME THIÓ
1. L’actuació
de pare i mare a l’hora de posar a dormir els seus fills hauria de basar-se en
la consideració que en general anar a dormir ve molt de gust quan es té son,
fins i tot quan s’és petit. Aquest és un fet que a vegades, davant la
resistència que posen alguns infants, els pares acaben per oblidar. I oblidar que, també per als infants,
dormir pot ser un plaer, a més d’una necessitat, fa que alguns pares encarin el
moment amb inseguretat i desconfiança. Això, que sense voler transmeten al seu
fill, no l’ajuda en absolut a tranquil·litzar-se de manera suficient per poder
sentir el benestar del cos en posar-se a descansar. Aquest oblit pot tenir
endemés altres repercussions, perquè permet que els pares puguin caure més
fàcilment en la temptació d’utilitzar el fet d’anar a dormir com una amenaça o
un càstig. “Si... te n’aniràs a dormir!” Tanmateix, és fàcil adonar-se, per poc
que s’hi reflexioni, que un comportament semblant pot tenir greus conseqüències:
afavoreix l’aparició d’una actitud de resistència, i fins i tot pot
desencadenar sentiments d’aversió a dormir que poden ser l’inici de trastorns
del son i d’insomni.
2. És
convenient, doncs, que els pares presentin el fet d’anar a dormir com una cosa
necessària, però agradable, i, això sí, fer-ho quan l’infant té son.
3. Un segon
aspecte que cal tenir present és que dormir, com menjar i les altres
necessitats biològiques, és una responsabilitat individual i intransferible; és
a dir, no és la mare ni tampoc el pare qui han d’adormir els seus fills, sinó
que és cada infant que ha d’aprendre a adormir-se tot sol.
4. L’infant
que ha adquirit l’hàbit d’adormir-se tot sol amb els seus propis recursos està
en millors condicions d’afrontar l’etapa en què comença a ser conscient (i a
patir) de la separació dels pares que suposa el fet de dormir.
5. Una
actitud decidida a l’hora de separar-se del fill l’ajuda a entendre millor la
situació, perquè s’eviten ambigüitats. Els dubtes i indecisions produeixen
falses expectatives i provoquen falses interpretacions. Per contra, una actitud
decidida reflecteix i transmet seguretat i confiança, i clarifica les coses. El
nen confia quan sap que els pares no el deixaran sol sense dir-li-ho. Però per
mantenir aquesta confiança ha de saber que el deixaran perquè pugui adormir-se
sol. L’infant ha d’adonar-se que els pares el deixen, ja que altrament si es
despertava a la nit (cosa molt freqüent durant els primers anys de vida) i es
trobava sol, podria fàcilment sentir temor i angoixa per sentir-se abandonat.
6. Els jocs
excitants i les empipades o els renys predisposen malament a separar-se dels
pares i anar a descansar. Per facilitar la separació i afavorir les ganes
d’anar a dormir, hi ha activitats, com explicar un conte o cantar una cançó,
que, realitzades prèviament i sempre les mateixes com si es tractés d’un
ritual, ajuden a posar els petits en situació i els predisposen a esperar més
relaxament l’arribada del son.
7. En
acomiadar-se, cal procurar transmetre estimació i evitar d’enfadar-se, fins i
tot quan el fill reclama insistentment la presència dels pares, ja que indica
quant de costós pot ser-li separar-se’n. Tanmateix, el fill necessita uns
límits (els de la paciència dels pares?) i si no para de cridar-los, hauran
d’intentar convèncer-lo potser negociant amb ell: una cançó més, un conte més,
un petó més... i prou perquè estan cansats. Cada mare i cada pare ha de trobar
la pròpia estratègia amb cadascun dels seus fills; però han d’encaminar
l’actuació a transmetre’ls la seguretat de la seva estimació i la confiança que
no necessiten ningú per adormir-se. Per facilitar les coses, i especialment en
moments de crisi, pot ser convenient cessar les activitats familiars que puguin
interessar els nens quan aquests van a dormir.
8. Els
conflictes amb el son no són solament els que es donen a l’hora d’anar a
dormir, encara que aquests últims siguin
els més freqüents. Fins als 6 o 7 anys, és normal que els nens es despertin un
o dos cops en el decurs de la nit; al llarg de la nit la intensitat del son varia,
i el nen fàcilment es desperta entre els períodes d’intensitat profunda. Aquest
despertar pot ser més o menys pacífic segons els casos, però pel fet de
produir-se quan els pares estan adormits (i per tant en males condicions per
reaccionar i controlar la situació) pot ser origen d’actuacions inadequades o
poc coherents amb la seva línia habitual de conducta. Per aquesta raó, la
situació pot esdevenir una font de conflictes en la relació pares-fills.
9. Com es
deia més amunt, és convenient respondre quan el nen reclama la presència dels
pares. Ara bé, hi ha pares que a vegades actuen abans que els fill ho reclami,
o intervenen tan de pressa que no permeten que l’infant retrobi el son per ell
mateix. Sovint el que es produeix és un que no requereix cap
intervenció; intervenir a destemps pot ser contraproduent i destorbar o
pertorbar el son de l’infant. Cada situació requereix una resposta diferent.
Als pares els toca trobar la manera d’ajudar el fill a recuperar la
tranquil·litat per tornar a adormir-se. La comprensió del problema i de la
situació és indispensable tant per poder intervenir-hi adequadament com per
decidir de no fer res.
Què fer quan el nen no vol anar a
dormir?- NÚRIA FILLAT
Sovint,
l’hora d’anar a dormir resulta un moment conflictiu en la relació entre pares i
fills. En general, els nens no accepten de bon grat el descans, i aconseguir
que vulguin anar a dormir sols es converteix en una tasca difícil.
L’acompanyament dels pares en el ritual d’anar a dormir és important per ajudar
el nen a assolir la seva autonomia, superant les pors i angoixes que pateixen
alguns nens durant el son.
Després
d’una llarga jornada laboral, els pares esperen arribar a casa per descansar i
gaudir de la família. El fill espera que els seus pares, els quals sovint no ha
vist durant tot el dia, li dediquin tota l’atenció. Així que, per a uns i altres, és un
moment gratificant en què es comparteix el que ha passat durant el dia.
Però sovint, quan arriba el moment d’anar al llit, el nen s’hi resisteix i intenta de totes les formes possibles endarrerir-ho: apareixen protestes perquè vol veure més la televisió o quedar-se despert igual que fan els germans grans ... Tot plegat, una fórmula de controlar els seus sentiments d’enveja i gelosia per les relacions que els seus pares mantenen entre ells o amb els seus germans i de les quals se sent exclòs.
Però aquestes actituds no sempre responen a una mostra de control o oposició. Dins de l’evolució normal, el nen passa per etapes més o menys llargues amb temors o estats d’ansietat que li causen dificultats a l’hora d’anar a dormir: pors, angoixes que el porten a evitar quedar-se sol o a quedar-se a les fosques, etc. Molts nens demanen dormir amb el llum encès o rodejats de les seves joguines preferides, d’altres fan la pipa... fets que li permeten facilitar la separació dels pares, que sols amb la seva presència ja li donen la confiança necessària per poder descansar. Per això, de vegades, només quedar-se una estona al seu costat, en silenci, o agafar-li la mà, ja és suficient perquè el nen s’adormi tranquil.
Però de vegades les pors i les ansietats internes són més intenses del que el nen pot suportar i tot resulta insuficient per consolar-lo. La por a tenir malsons l’indueix a mantenir-se alerta i resistir-se al cansament que sent. És important que els pares acompanyin la inquietud del seu fill i es quedin amb ell el temps necessari, per la qual cosa afavoreixen que pugui parlar de les seves pors. El nen necessita que li confirmin que està segur i que no ha de tenir por. Si aconsegueixen tranquil·litzar-lo fins que es quedi adormit, aquest temps serà cada vegada més breu fins que ja no necessiti la seva ajuda.
Quan les ansietats de separació són molt fortes, és possible que el nen cridi espantat o s’aixequi diverses vegades durant la nit per assegurar-se que els seus pares segueixen allà i no han desaparegut. Pot fins i tot succeir que el nen decideixi ficar-se sigil·losament entre els pares per dormir plàcidament la resta de la nit. Potser això indueix a pensar que, en determinats casos, el nen hauria de dormir al llit amb els seus pares per a la seva tranquil·litat, però això no és beneficiós. Al contrari, li desperta més desassossec. Acompanyar-lo fins al seu llit i assegurar-li que ells són a prop si els necessita, l’ajudarà a adquirir més confiança en si mateix i a donar un pas més en el difícil procés cap a la seva autonomia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada